Viajo a Irak con mi amigo José Luis. Llegamos a lo que debe ser el centro de Bagdad y vemos un palacio. A lo alto, en un balcón, se asoma triunfante Sadam Hussein. A nuestro paso se cruzan coches ambulancia, vehículos con provisiones, grupos de niños, peatones corriendo a toda prisa. Tengo la sensación que en cualquier momento estallará una bomba o aparecerá un terrorista suicida. Visitamos una iglesia ortodoxa (parecida a la que vimos en Viena en la vida real) donde se muestran pinturas cristianas muy rústicas y primitivas, como de estilo copto. Me arrepiento de no haber cogido la cámara. Le pregunto a José Luis: él si la ha traído, así que la vamos compartiendo para tomar instantáneas. Nos acompaña un guía. Le pregunto sobre el régimen de Sadam Hussein y me intereso sobre los vínculos del dictador con el Islam. Me responde que Sadam utiliza la religión como un elemento más de dominación, pero no se trata de una teocracia.
1 comentario:
Avui he tingut un somni curiós. El Víctor i jo érem a casa nostra, però era un pis que no s'assemblava gens ni mica al nostre. Jo estava una mica sorpresa de no haver-me fixat abans que era tan gran i me'l mirava amb estranyesa: no l'acabava de reconèixer com el meu propi pis. Tenia una terrassa enorme amb un ampli espai amb aigua on hi havia peixos de color taronja i també plantes aquàtiques. Tot i que no s'assemblava gens a una piscina, jo hi nedava, però em neguitejaven les plantes i els peixos que em fregaven el cos. Després li deia al Víctor que ho hauríem de treure i pensar què posar-hi a canvi, perquè mantenir aquell espai d'aigua i cuidar els peixos i les plantes era massa feina. El meu pare agafava amb una mena de bol gran de vidre uns quants dels peixos taronja, i estava d'acord amb mi que mantenir-ho comportava massa feina. El Víctor i jo miràvem l'interior del pis. Tenia tres habitacions com el nostre, però no recordo com eren. També tenia un menjador grandiós, decorat amb mobles de disseny i amb un gust molt diferent del nostre, que en un cantó tenia com un espai separat, una mena de sala d'estar. Jo li deia al Víctor que amb tant d'espai, podíem convertir aquell cantó en una altra habitació, i que així si volíem podíem tenir quatre fills (!), perquè l'espai del pis no seria un problema. Aleshores jo pensava com era que abans sempre havíem comentat que en el nostre pis com a màxim hi podíem tenir dos criatures (de fet, és el que pensem amb el pis real que tenim!). Després, comprovàvem que al passadís hi havia una mena d'armari estret dels antics propietaris, i decidíem que el trauríem. Obríem un altre armari (no recordo si era al passadís o en una habitació) i hi trobàvem pel·lícules en DVD, i comentàvem que devien ser també de l'antic propietari. Buscàvem si n'hi havia d'interessants i comprovàvem que no.
El menjador tenia uns grans finestrals que donaven a la terrassa i a fora. Des de la terrassa es veia que era un pis força alt, i que no teníem edificis al davant. A sota, hi havia una piscina de grans dimensions. Semblava un equipament públic d'alt nivell. Tenia uns trampolins molt alts, com de competició. De sobte, era jo qui era en aquella piscina. Un home m'explicava que era molt profunda, (em sembla que em deia que tenia 12 metres de profunditat), una profunditat pensada pels esportistes de trampolí.
Publicar un comentario